Els costums del poble espanyol
poc han canviat amb el pas del temps, fixem-nos doncs en primer lloc en el
moviment dels indignats; no falta qui, convençut de la possibilitat de canviar
les coses lluita pacíficament per a assolir un ideal, d'altra banda trobem els
que assisteixen a aquests moviments encara que no creguin fermament en el que
representa realment el que significa el moviment i al cap d'una estona torna a
casa amb l'orgull de dir -soc un indignat- o -un dia de lluita- i després se'n
desentenen. A priori el moviment indignat era seriós però va anar degradant-se
per la gent que participava en el moviment sense saber el que volia dir. No cal sorprendre’ns gaire aquest fet, això
sempre ha estat així. Pío Baroja en "l'Árbol de la ciéncia" ja
ens retratava quelcom semblant amb el desastre del 98, una onada de patriotisme
i la creença de la victória en la guerra contra América feia sentir-se orgullós
al ciutadà espanyol i desprès un cop perduda la guerra el sentiment de lluita
s'havia perdut com si no hagués existit. Un altre exemple d’això mateix el
trobem en la Guerra Civil
on el president Azaña ens relata un fet que només pot passar a Espanya, cito
textualment: "En
los campamentos de primera línea, los milicianos no se privaban de ningún
placer. Muchos se volvían a dormir en Madrid. No faltaban casos en que el buen
madrileño salía a campaña temprano, dejaba a su mujer en un acantonamiento o en
medio del campo, preparándole la comida, y después de disparar unos tiros en la
trinchera, se volvía pacíficamente a su casa. Quien no conozca el carácter del
pueblo de Madrid, su buen humor, su descuido, su propensión a divertirse con
todo, tendrá el hecho por increíble. Pero es cierto".(Azaña, 1986 "Causas
de la guerra de España")
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada