dimarts, 21 de desembre del 2010

INVICTUS

Aqui us deixo el poema que dóna nom a el llibre i la pel·lícula sobre el partit de rugbi que portà a Mandela a la germanor de tot el país. Aquest poema fou el que Mandela usà per a  sobreviure a la presó. També us deixo l'idioma original i el traduït segons el film.


Out of the night that covers me,
Black as the Pit from pole to pole,
I thank whatever gods may be
For my unconquerable soul.

In the fell clutch of circumstance
I have not winced nor cried aloud.
Under the bludgeonings of chance
My head is bloody, but unbowed.

Beyond this place of wrath and tears
Looms but the Horror of the shade,
And yet the menace of the years
Finds, and shall find, me unafraid.

It matters not how strait the gate,
How charged with punishments the scroll.
I am the master of my fate:
I am the captain of my soul.
  

                                                                       William Ernest Henley (1849–1903)


En la noche que me envuelve,
negra como un pozo insondable,
doy gracias al dios que fuere
por mi alma inconquistable.
En las garras de las circunstancias
no he gemido ni llorado.
Ante las puñaladas del azar
si bien he sangrado, jamás me he postrado.
Más allá de este lugar de ira y llantos
acecha la oscuridad con su horror,
no obstante la amenaza de los años
me halla y me hallará sin temor.
Ya no importa cuán recto haya seguido el camino,
ni cuántos castigos lleve a la espalda,
soy el amo de mi destino,
soy el capitán de mi alma.

                                                                                              
                                                                             William Ernest Henley (1849–1903)


NELSON MANDELA

http://slafrica.wordpress.com/2008/07/18/mandelas-freedom-in-virtual-worlds/





dilluns, 20 de desembre del 2010

QUADERN DE BITÀCORA VII

http://unamismarealidad.wordpress.com/

En els meus somnis més profunds puc contemplar la seva imatge. Els seus ulls blaus com la mar penetren dins els meus per a perdre’m en la immensitat del meu amor.
Dia rere dia tinc el mateix somni, però avui és diferent, se que ella mai podrà estar al meu costat. No em cal mirar cap a la finestra per a saber que avui plou, ja que, la melodia de la pluja acompanya la meva malenconia. Alguna cosa m’impulsa a anar cap a l’estació per a agafar un tren i defugir de la meva tristesa. Quan hi arribo, mica en mica conforme vaig avançant cap a l’estació, com una coincidència irònica del destí trobo a la meva estimada que, sense dir res, es llença contra els meus braços on el breu lapse de temps que va durar aquell instant va convertir-se en una eternitat, però de sobte, em desperto.

PALAU DE LA MÚSICA

El passat dimecres 8 del present mes vaig anaral Palau de la Música a veure el concert de Carmina Burana i la 9a  sinfonía de Beethoven.

Carmina Burana és la peça més memorable del compositor alemany Carl Orff i està inspirada en una col·lecció de poemes medievals dels segles XII i XIII descoberts en 1803 a Beuern (Alta Baviera). Consta d'uns 300 poemes escrits en llatí medieval i altres 50 escrits en una barreja d'alemany antic, llatí i francès. Els goliards, els seus anònims autors, eren clergues o estudiants vagabunds que portaven una vida irregular, fora de les regles institucionals. Els arguments d'aquests poemes són variats: cançons d'amor, de taverna, sàtires, cançons estudiantils... que emanen una filosofia simple i directa de l'amor a la vida.
L'obra s'inicia amb Fortuna Imperatrix Mundi (Fortuna, Emperadriu del Món), una potent invocació coral a la deessa Fortuna, la que sotmet a l'home sota el seu jou i que les seves veleitats canvien com les fases de la lluna. Primer vere (Primavera) descriu la celebració d'una festa que esdevé a la primavera, quan la naturalesa desperta enfortint a l'home en la seva lluita contra la destinació. En In Taverna (En la Taverna) els homes escolten l'esquinçadora confessió d'un esperit rebel que desafia a la destinació. En Cour d'amours (La cort de l'amor), que recorda a la música cortesana de l'Edat Mitjana, és un homenatge a Venus, deessa de l'amor. En el punt culminant de la tercera part la deessa Fortuna fa girar la roda, i el cor inicial anuncia una altra vegada amb el cor inicial, O Fortuna.

Aqui podeu veure un video de la primera part Fortuna imperatrix mundi extret de Youtube





















La Simfonia núm. 9 en re menor op. 125 és la darrera simfonia de Ludwig van Beethoven, acabada a principis del 1824. És una de les obres més transcendentals i, en alguns fragments també més popular, de la història de la música. El seu últim moviment, que incorpora una part de l'Ode an die Freude (Oda a l'Alegria) de Friedrich von Schiller, va ser molt innovador per l'època i va marcar un canvi decisiu en el món simfònic. És una música que s'ha convertit en un símbol de la llibertat i de la germanor entre els pobles i, des de 1986, és l'himne de la Unió Europea (UE).
El 7 de maig de 1824, deu anys després de la Vuitena Simfonia, Beethoven dóna a conèixer al món la seva Novena Simfonia en re menor, posteriorment coneguda com a "Simfonia Coral". La presentació va tenir lloc al Teatre de la Cort Imperial de Viena (Kärntnertortheater), ple de celebritats, aristòcrates, noblesa i sang real. Ningú no va voler perdre's l'estrena de la simfonia esperada i de la que es presumia que seria l'última aparició pública del geni alemany, com efectivament així va ser: en els tres anys següents, es va recloure a casa afectat per diverses malalties que el finalment el portarien a la mort.
Beethoven pujà a la tarima d'esquena al públic, i no es girà ni quan acabà el concert. La seva sordesa era total, no podia sentir absolutament res del que havia creat. Quan la simfonia va concloure, el teatre esclatà en aplaudiments, i una solista va alçar el braç del mestre i el va ajudar a girar-se perquè veiés, entre llàgrimes, com tot el públic posat dempeus l'homenatjava entusiasmat. Als 54 anys d'edat, Beethoven havia creat la seva obra més grandiosa i eterna.






JORNADES CULTURALS 2010

Aquesta setmana al meu centre, l'Escola Intermunicipal de Penedés, es realitza enguany una sèrie de tallers per a introduïr una nova activitat totalment diferent a les que es realitzen en el decurs de l'any acadèmic per a tot l'alumnat..
Aquest any, com quasi tots els cursos anteriors he triat el taller de elaborar blogs ja que aquest és un tema que m'agrada i per tant any rere any vaig aprenent noves coses que a la llarga potencien els coneixements informàtics per a aplicar-ho tant a la vida acadèmica com personal.
Al taller, una de les coses més interessants és la gran varietat de blogs així com de temes, per a gaudir de els diferents escrits i pensaments que es pengen al blog.

divendres, 3 de desembre del 2010

QUADERN DE BITÀCORA VI

foto extreta de prosperados.com
En una certa etapa de la vida  d’una persona hom no sap el que vol ja que durant l’aprenentatge rebem un bombardeig massiu d’informacions, idees, sentiments, estímuls...
Sense ser plenament conscients, tot allò en que creiem, el que pensàvem i el món que imaginàvem  desapareix i per a nosaltres comença a no tenir valor i els fonaments dels pilars on descansaven les nostres creences comencen a esfondrar-se.
Les noves informacions pragmàtiques que anem considerant com a importants que integra l’individu comencen  a créixer i a aflorir sobre els antics pilars seguint una trajectòria semblant, i aquestes idees esdevindran més fortes que les antigues i quasi impossibles modificar.
Aquestes idees  a la llarga, son les que configuren a l’individu com a persona plena dins la societat. Aquests pensaments que ens acompanyen al llarg de la vida son conseqüència d’integrar informacions, processar-les i reflexionar sobre aquestes per a que a la llarga originin uns nous pensaments que desencadenin el que s’ha exposat anteriorment.

dilluns, 22 de novembre del 2010

QUADERN DE BITÀCORA V


Si us pregunto quant ha trigat un arbre a créixer em direu que com a molt estirar tres o cinc anys, aquesta afirmació és falsa, han estat necessaris milers d'anys per a que el procés de creació de la llavor, la seva perfecció[ ...] s'ha necessitat una llarga evolució per a l'existència de l'arbre.
Per a que vosaltres pugueu estar sobre la terra han hagut de passar milers de milions d'anys, ha estat necessari que un meteorit xoqués contra la terra i extingís els dinosaures, va caldre que una sèrie de mamífers baixessin dels arbres i que caminessin drets, ha d'haver estat imperatiu una llarga i constant evolució per a que una sèrie d'individus formulessin unes teories i transmetessin un coneixement, tot això i mot més ha estat necessari per a que una persona visqui tal com és i adquireixi coneixements al llarg de tota la seva vida.
Un home que te por de la mort diu"el més trist es que no hi serè aquí per a veure l'evolució que fa la natura" Com seria la natura d'aquí de milers d'anys si la deixem continuar? la raça humana encara és molt jove, no ha sortit del bressol i ja tenim prou armament per a destruir la terra vàries vegades.
No hi havia ningú quan es varen formar les galàxies o quan van extingir-se els dinosaures, esbrinem tot això amb la ciència i amb els recursos que tenim al nostre abast i a més la ciència cada cop va evolucionant.
Ara agafeu al vostre germà o cosí petit i expliqueu-li que per a que un gos o un gat sigui tal com és ha hagut de passar milers de milions d'anys i com que no entendrà aquest concepte de "milers de milions d'anys" us preguntarà si és molt de temps.
Veieu que fascinant que és tot això? Quedaríeu fascinats si cada dia abans d'anar a dormir penseu en tot el que hem parlat.

          Fragment d'una classe del meu professor de filosofia

dijous, 18 de novembre del 2010

foto extreta de historias del este


"MAI TANTS VAN DEURE TANT A TAN POCS" Winston churchill (1r ministre anglès)

7 DESEMBRE 1941 "DIA DE LA INFAMIA" Franklin Delano Roosevelt (president EUA) (dia en que EUA entraría en guerra)

"LA MORT D'UN HOME ÉS UNA TRAGÈDIA, LA DE MOLTS UNA ESTADÍSTICA" Iósif Stalin

"¿QUÈ PODEM FER? ¡LA PAU, IDIOTES!" Mariscal Von Rundsted parlant amb Gral Jold sobre les operacions en Normandía.

"¡TORNARÈ!"  Gral McArthur

"EL MEU PARE EM VA DIR UN COP: UN HOME TÉ DOS FAMÍLIES, UNA AMB LA QUE NEIX I UNA ALTRE AMB LA QUE MOR. AQUESTS 13 HOMES SÓN LA MEVA FAMÍLIA.

Sgt: John Baker. Paracaidista de la 101 aerotransportada.  comandant del segon destacament companyía baker.

"PODEM ENFONSAR-NOS PERÒ ENS EDUREM UN MÓN AMB NOSALTRES"  Adolf Hitler
Foto: Conferència Jalta, Winston Churchill (dreta)  ministre anglès, Franklin Delano Roosevelt (centre) president EUA i Stalin (dreta) dirigent URSS, aqui va decidir-se la divisió d'Alemanya un cop acabada la guerra.

dimarts, 16 de novembre del 2010

POEMA VERALINE

Aquest poema de l'autor francés Paul Veraline va ser la senyal de la resistència francesa per començar l'operació Overlord o desembarc de Normandia, els alemanys que sabien que els aliats preparaven un atac interceptaven els missatges però no creien que existis cap atac, el dia D va estar influenciat per el centre meteorologic de EUA i quan el desembarc va començar va agafar als alemanys desprevinguts ja que aquests com que feiza mal temps pensaven que era una bojeria que el ataquessin i tot el gruix de l'exercit alemany es trovaba en un altre lloc, com a recomanació veure la pel·licula "El dia más largo"
        foto extreta d'una pàgina de la BBC (http://www.bbc.co.uk/spanish/specials/165_overlord/)

QUADERN DE BITÀCORA IV

Fa temps que no escric per la gran quantitat d'exàmens que tinc durant aquest trimestre, mentre us deixo aquest enllaç per a que visiteu aquest blog seis bombones y un pomelo. Aprofito per anunciar la fusió d'aquest blog amb un altre que tinc dedicat a la segona guerra mundial, així que aquest blog tractarà temes ben diversos, a partir d'ara començaré a publicar en aquest apartat pensaments per a qüestionar i comprendre el món el el que vivim.

diumenge, 24 d’octubre del 2010

HOLMES

Aquesta vegada presento un altre escrit realitzat en el decurs de 4t d'ESO dedicat a  Holmes, amb una perspectiva diferent als altres escrits anteriors.

Estimado Holmes,
Siento tener que molestarte en tus más que merecidas vacaciones en Irlanda, pero me he visto obligado a enviarte este correo urgente ya que ha sucedido algo realmente terrible y necesito, como siempre, de tu capacidad deductiva y de tu lógica aplastante.
Hace unos días apareció muerto en la trastienda de su local el boticario Alex Jordan. Me consta que mantenías una cierta amistad con él, y es por esa razón que te envío mi más sentido pésame.
Aparentemente el boticario se ha degollado. Todos los indicios invitan a pensar que se trata de un suicidio, ya que lo encontramos tumbado en el suelo, sobre un gran charco de sangre, y no había signos de lucha ni en el escenario, ni en el cuerpo. Cuando le dimos la vuelta pudimos comprobar que tenía un corte limpio en el cuello, que lo atravesaba de parte a parte, de izquierda a derecha, visto desde la nuca. Cuando digo de parte a parte quiero decir que iba desde donde termina la oreja izquierda, hasta donde empieza la derecha. Asimismo, te comunico que no han robado nada. Además, en el suelo, al lado del cadáver, había un cuchillo ensangrentado que tenía las huellas únicamente del boticario, y de nadie más. En una mesa próxima al difunto había una botella de coñac casi vacía y una carta con letra de mujer sin identificar, en cuyo contenido queda muy claro que la mujer pone fin a la relación que, deduzco, mantenía con el boticario. Las piezas encajan a la perfección: una misteriosa mujer abandona al boticario, él no lo soporta y se emborracha para reunir el coraje suficiente para degollarse. Ha sido un suicidio, caso cerrado. No obstante, antes de dar carpetazo, quisiera saber tu opinión.

 Watson.         Londres, 25 de abril de 1889

Querido Watson,
Ante todo agradezco tu carta y tu pésame, estoy consternado pero eso no nubla mi capacidad deductiva a la que apelas en tu escrito. El boticario no se ha suicidado, ha sido asesinado. Dices que la herida de su cuello va de izquierda a derecha, tomando como referencia la nuca, por lo tanto, el autor del corte ha de ser diestro. El boticario era zurdo. También dices que es una herida limpia y que atraviesa el cuello de parte a parte. Mi querido Watson, una persona que se corta el cuello nunca presenta una herida limpia, sino que  en el lugar donde empieza ésta hay inexorablemente unos pequeños cortes de tanteo, hasta que la persona puede hacer acopio del coraje suficiente como para asestar el corte definitivo y mortal. Y lo más importante, el suicida jamás llega a poder realizar el corte más allá de la nuez, ya que en ese punto las fuerzas le han abandonado. En relación al coñac te diré que el boticario era abstemio y respecto a la carta de la mujer debo confesarte que desde hace muchos años, el boticario y yo manteníamos una relación amorosa en secreto y que ahora es un buen momento para desvelar. Deduzco que el asesino obligó al boticario a emborracharse mediante amenazas y después, cuando lo tuvo a su merced, le puso el cuchillo en la mano derecha y la asió fuertemente con la suya para realizar el corte. Salgo hacia Londres esta tarde, mientras llego  te recomiendo que contrastes la letra de la carta con la de las prostitutas que frecuentan las calles cercanas a la botica. Te sorprenderás y tendremos una testigo. Elemental, mi querido Watson.
Holmes                                              Dublín, 28 de abril de 1889

QUADERN DE BITÀCORA III

 POSIDÓ

Sol i perdut en el mar,
guiat per les estrelles
em limito a contemplar
tot allò que em rodeja.


La suau brisa, l'aigua
cristal·lina, el bell horitzó,
l'udol del vent, el mar
majestuós on se sent la
solitud vers l'oceà.


Aquesta massa líquida,
aquest territori inexplorat
conte la vida més arcaica
on Cronos ha indultat
la existència de l'oceà


La meva ànima cerca l'etern
descans i en aquest sepulcre
aquàtic per un moment
entén la efímera vida de
tots els essers que habiten
 més enllà del mar.



dissabte, 23 d’octubre del 2010

MONTSIÀ

Aquí un altre escrit del meu fitxer personal de l'ESO en concret de 1r, aquesta vegada la narració dedicada al Montsià tracta de l'afecte cap a les arrels de procedència  de les persones.

El seu nom és Damià i és pescador, com el seu pare, com el seu avi…De fet, el seu ofici es perd des de temps immemorials en l’arbre genealògic de la seva familia. Té trenta-vuit anys, tot i que sembla més gran a causa del sol, el vent i la pluja, que han castigat el seu rostre durant tota la seva vida i li han donat una expressió dura que es va suavitzant quan se li mira als ulls. Té una mirada negra i profunda, però neta i franca  alhora. És la mirada dels que no tenen res a amagar, dels que no han fet mai mal a ningú, la mirada d´aquells que les úniques batalles que han lliurat han estat contra ells mateixos i contra els elements. És, en definitiva, la mirada d´un home bo.
Avui, com cada dia, a trenc d´alba, en Damià ha pujat a la seva barca, vella com el món, però que ell cuida com si fos nova, i ha sortit a pescar.
La barca era del seu pare, que la va batejar amb el nom d’Aurora, en honor a la seva dona, és a dir, a la mare d´en Damià. És una barca petita, pintada de blanc i verd, amb un petit motor foraborda i dos rems que hi descansen a cada banda, per si  falla el motor, que,  tot sigui dit, no seria la primera vegada. També té una petita vela triangular, que en Damià només fa servir alguna nit de primavera o estiu,  llavors no pesca, només es deixa portar pel vent i es guia pels estels, tal com el seu pare li va ensenyar. És en aquelles nits quan en Damià se sent lliure i vol pensar que en darrere d´aquells estels estan els seus pares.
Normalment surt a pescar quan comença a despuntar el dia i torna cap al migdia, tot i que sovint, depenent de l´èxit de la pesca, s´hi pot retardar. Tant se val, de fet ningú no l´espera.
Es guanya la vida pescant, sobre tot pesca barbs, llobarros, orades i anguiles. També té arbres fruiters i un petit hort. El resultat de tot plegat li permet viure dignament, però sense gaires luxes.
En Damià és una persona agraïda i de tarannà optimista. Està agraït de viure on viu, de la peculiar bellesa dels indrets de la seva comarca que no és altra que el Montsià. Està agraït pel fet que la mateixa terra a la qual estima és la que li dóna de menjar.Però avui està trist, mentre navega a la recerca del lloc idoni per pescar, el seu cervell l´ha traït i ha començat a treballar pel seu compte, i s´ha posat a recordar.
En Damià ha començat a pensar en els seus amics de la infantesa i de joventut, i s’ha donat compte que tots han marxat. En Pau, en Quimet, en Pep, en Julià…tots van sortir del petit poble on vivien.
Recorda per exemple quan en Quimet li va dir que marxava a Barcelona, que volia estudiar econòmiques, que al poble no hi havia futur.Com també recorda les històries de la universitat que explicava quan tornava al poble els caps de setmana o per vacances i que en Damià escoltava amb certa enveja sana.
Avui en Damià ha tornat a recordar a tots ells i s’ha tornat a preguntar com seria la seva vida a hores d´ara si ell també hagués marxat. Potser no tindira la cara plena d´arrugues, ni les mans amb durícies. Potser viuria a Tarragona o a Barcelona i tindria una feina d´oficina, d´aquelles en les quals s´ha de portar corbata i agulla. Potser estaria casat amb una noia tan maca com la Judith.
La Judith és una noia que vivia al Delta, al poble d’en Damià. Ell estava enamorat d´ella i ella d´ell, però la Judith va marxar, li va dir que l´estimava però que no volia envellir al poble i va marxar.
La Judith li escriu de tant en tant  i li explica com li van les coses. L´última notícia que té d´ella és que viu a Tarragona i que surt amb un noi que sembla bona persona.
Ahir en Damià va rebre una carta de la Judith, però no la va obrir, no volia llegir com l´amor de la seva vida és feliç amb un altre home. Porta la carta a la butxaca, potser la llegirà després.
Ha passat el matí i la pesca ha esta acceptable, en Damià ha recorregut cinc quilòmetres Ebre avall i li ha entrat gana. Sempre porta a la barca una bombona petita de butà i una paella, i avui ha agafat de casa pebrot, ceba , tomàquet, una mica de conill i de pollastre i espècies, i ha agafat un paquet d´arròs que té el mateix nom que la comarca que tant s´estima i s´ha preparat un arròs allà mateix, a la barca.
El riu està tranquil, el cel no té ni un núvol i en Damià s’està  preparant el dinar amb la delicadesa d´aquell qui sap que si no es cuida ell, no el cuidarà ningú.
El dinar ja està preparat , en Damià s’ha servit un plat i ha començat a menjar lentament. El sabor del que s´ha preparat juntament amb l´indret que l´envolta, on una suau brisa acarícia les espadanyes i mou suaument la barca, mentre les garses i els ànecs volen en solemne formació no gaire lluny d’ell, fan que la tristor d´en Damià vagi minvant per moments.
Llavors s´ha adonat que porta la carta de la Judith a sobre. Ha acabat de dinar, s´ha preparat un cafè, se l´ha pres, ha tret la carta i l´ha llegit.
En Damià ha començat a plorar, però no de tristor, sinó a l´inrevés. La Judith li diu en la carta que torna al poble, que no hi ha res millor al món que el Delta, entre d´altres coses perquè hi és ell.
En Damià, ha tornat a pensar en el seu amic Quimet, i s´ha dit a si mateix que deu ser molt avorrit treballar en una oficina. Llavors ha pensat que potser seria bo comprar una barca més gran, en la que hi càpiguen dos. Potser li posarà de nom Judith, o potser en senyal d´agraïment a tot  li posarà Montsià, qui sap , ja s´ho rumiarà amb calma.
Corre una mica de brisa, i en Damià ha desplegat la petita vela triangular de la barca i ha tancat els ulls. No és de nit, però no importa, sap que el guien els estels.

dimecres, 20 d’octubre del 2010

QUADERN DE BITÀCORA II

Extracte del diari del capità: Segon dia d'aventura, he rebut vàries visites desde la apertura d'aquest bloc i animo a la gent que hi entri que faci un cop d'ull als altres llocs que hi tinc enllaçats, continuare penjant coses de creació pròpia o altres comentaris sobre coses interessants de caire literari, per a aquelles persones amants de la història tinc un altre blog també enllaçat sobre temes històrics que anirè ampliant.

NÚMEROS

He rescatat del meu arxiu personal uns escrits de quan cursava l'ESO, aquest text que avui tinc el plaer d'ensenyar és una história divertida amb un toc humorístic:


                           CADA TRES PER QUATRE

 En el país de la Cultura hi ha hagut unes eleccions generals , en les quals el resultat ha estat sorprenent: ha guanyat el bloc de les Matemàtiques i en conseqüència ha perdut el bloc de les Lletres.
Diem que el resultat ha estat sorprenent ja que feia molts anys que governava el bloc de les Lletres i tothom pensava que ho tornaria a fer.
Els habitants d’aquest país tenen una qualitat de vida força elevada i no cal dir que una cultura envejable. Es divideixen entre nombres i grafies i la relació entre ells és molt bona, de manera que és  habitual veure nombres convivint amb grafies i a l’inrevés.
Pel que fa les grafies, hi ha de tota mena, àrabs, llatines, gregues, ciríl·liques, xineses, etc. En referència  als nombres hi ha de sencers, decimals, naturals, fraccions… i com hem dit anteriorment conviuen en harmonía i de manera cívica.
Podem afirmar que les Lletres han governat bé. S’han esforçat molt per tal de millorar la qualitat de vida dels ciutadans, independentment de si eren grafies o nombres, tot i que com tothom, alguna vegada s’han equivocat, i això ha estat retret pel bloc de les Matemàtiques.
Aquest bloc sempre s´ha queixat, tant en públic com en privat , que tot i que el bloc de les Lletres ha governat  força bé , ha tingut massa retòrica, de manera que certs problemes que podrien haver tingut una solució ràpida i efectiva alhora han trigat molt en solucionar-se a causa de les llarguíssimes reunions que s’han fet, on cada orador ha exposat el seu punt de vista envers un problema determinat durant hores senceres, endarrerint innecessariament la resolució final.
Aquest ha estat l’argument principal de la campanya electoral del bloc de les Matemàtiques per tal de guanyar les eleccions, i pel que sembla els ha donat un bon resultat.
Cal dir, per fer honor a la veritat , que el bloc perdedor ha acceptat amb elegància la seva derrota i l’expresident del govern, el sr. Metàfora va fer un discurs de comiat que va durar set hores.
Ara el bloc de les Matemàtiques té un problema molt important. Feia tant de temps que no governava i ha estat tan inesperada aquesta victòria, que ara no saben qui s’encarregarà de cadascun dels ministeris que formen el govern. Això ha estat una errada de càlcul imperdonable per a un bloc de matemàtiques. Hi ha per tant cert nerviosisme en les seves files  , ja que tothom vol ocupar un càrrec de responsabilitat.
Per escollir al president del govern no han tingut cap problema, tothom ha estat d’acord per majoria absoluta en què sigui el senyor Infinit. El problema està en els ministeris, així per exemple, hi ha una disputa aferrissada entre la resta i la divisió per dirigir el Ministeri d’ Hisenda. La resta argumenta que ja que Hisenda s’encarrega de treure part dels diners dels ciutadans, qui millor que ells per dur a terme aquesta tasca. La divisió, per la seva banda diu que treure diners és només una part de la responsabilitat d’aquest ministeri, i que el més important és el fet de saber repartir-los i manifesten que qui millor que la divisió per fer això.
També tenim constància que la multiplicació vol encarregar-se del Ministeri de Treball, perquè en poc temps crearien molts llocs de treball, però per la seva banda la suma diu que les coses s’han de fer a poc a poc i amb seny i que per tant són ells qui se n’haurien d’encarregar.
Pel que fa al Ministeri de Medi Ambient també hi ha diversos candidats, així, la trigonometría diu que  a causa de la complexitat d’aquest ministeri se n’haurien d’encarregar ells. El mateix argument fan servir les equacions de tercer grau i la combinatòria.
Les figures geomètriques per la seva banda diuen que elles s’haurien de fer càrrec del Ministeri d’obres Públiques i Urbanisme, argument que és rebutjat pels nombres romans, que manifesten que ells tenen milers d’anys d’experiència. Les figures geomètriques es defensen dient que ells viuen ancorats en el passat.
A causa de totes aquestes discussions en el si del bloc de les Matemàtiques, ja han començat a sorgir veus que donen la seva opinió al respecte. Així, el nombre Pi manifesta que ell ja sabia que no tot sortiria rodó i que hi ha molts dels seus companys que intenten buscar la quadratura del cercle. Per la seva banda la regla de tres diu que si en un mes han tingut tres discussions, en tres en tindran nou. Preguntada pels motius de les discussions manifesta que això és una incògnita.
L’estadística ha fet un informe que diu que el 100% d’aquestes discussions seran solucionades i per la seva banda el número u manifesta que se sent sol davant d’aquesta tensa situació. El número tretze diu que estan tenint mala sort i el zero manifesta que això no es res, que pitjors coses han passat.
Finalment, el bloc de les Lletres ha estat consultat sobre aquesta problemàtica i el seu portaveu, el sr. Subtil, fent gala d´una exquisida educació i d’un domini del llenguatge envejable ha manifestat:” No ens preocupa gens, sabem que malgrat les diferències puntuals que a hores d’ara en tenen, el bloc de les Matemàtiques sabrà com solucionar-les, són gent de principis.”

dimarts, 19 d’octubre del 2010

QUADERN DE BITÀCORA

Dia primer, avui comença la meva travesia a bord d'aquest bloc, cal dir que voldria que tota aquella gent que navega per la xarxa per cercar entreteniment trobi en aquest espai uns moments agradables per a passar l'estona, i ara sense més preàmbuls benvinguts a bord, el capità els espera.