Els éssers humans són els únics sobre la faç de la terra amb la capacitat
de pensar, raonar i imaginar. Per aquest motiu l'home ha de reflexionar sobre
tot allò que l’envolta. Ja que estem fets per viure vides tan curtes la
capacitat de pensar és el major bé que posseïm; un cop que morim deixem de
pertànyer a aquest món i la veritat és que el temps mai s'atura. Moriré però no
importa el curs del temps continuarà fluint sense que res l'alteri. La mort
entesa com una letargia perpètua fa que totes les accions que el llarg de la
meva vida he fet no deixin empremta; per tot això desitjo ésser recordat,
deixar constància del meu pas pel món, però aquest desig és tan poc tangible!
qui se'n recorda ara de personatges de fa dos o tres segles que foren importants
en la seva època i ara no recordem els seus noms?
Un cop feta aquesta
reflexió cal preguntar-se quines expectatives tenim de la vida? Per la meva
part puc dir que encara que no arribi ma a assolir el lideratge d'un país o dur
a terme càrrecs de notòria importància el què més em preocupa és el que li ha
preocupat a l’ésser humà després de la mort, l’amor.
Ara ens toca per concloure
fer la pregunta que per alguns tingui certa dificultat, quins motius tinc per
viure? Una resposta podria ser, visc per què estic viu i per tots aquells que
van morir per a que jo estigui aquí o visc per cercar cada plaer que existeix
en aquest món.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada