MONTSIÀ

Aquí un altre escrit del meu fitxer personal de l'ESO en concret de 1r, aquesta vegada la narració dedicada al Montsià tracta de l'afecte cap a les arrels de procedència  de les persones.

El seu nom és Damià i és pescador, com el seu pare, com el seu avi…De fet, el seu ofici es perd des de temps immemorials en l’arbre genealògic de la seva familia. Té trenta-vuit anys, tot i que sembla més gran a causa del sol, el vent i la pluja, que han castigat el seu rostre durant tota la seva vida i li han donat una expressió dura que es va suavitzant quan se li mira als ulls. Té una mirada negra i profunda, però neta i franca  alhora. És la mirada dels que no tenen res a amagar, dels que no han fet mai mal a ningú, la mirada d´aquells que les úniques batalles que han lliurat han estat contra ells mateixos i contra els elements. És, en definitiva, la mirada d´un home bo.

Avui, com cada dia, a trenc d´alba, en Damià ha pujat a la seva barca, vella com el món, però que ell cuida com si fos nova, i ha sortit a pescar.

La barca era del seu pare, que la va batejar amb el nom d’Aurora, en honor a la seva dona, és a dir, a la mare d´en Damià. És una barca petita, pintada de blanc i verd, amb un petit motor foraborda i dos rems que hi descansen a cada banda, per si  falla el motor, que,  tot sigui dit, no seria la primera vegada. També té una petita vela triangular, que en Damià només fa servir alguna nit de primavera o estiu,  llavors no pesca, només es deixa portar pel vent i es guia pels estels, tal com el seu pare li va ensenyar. És en aquelles nits quan en Damià se sent lliure i vol pensar que en darrere d´aquells estels estan els seus pares.

Normalment surt a pescar quan comença a despuntar el dia i torna cap al migdia, tot i que sovint, depenent de l´èxit de la pesca, s´hi pot retardar. Tant se val, de fet ningú no l´espera.

Es guanya la vida pescant, sobre tot pesca barbs, llobarros, orades i anguiles. També té arbres fruiters i un petit hort. El resultat de tot plegat li permet viure dignament, però sense gaires luxes.

En Damià és una persona agraïda i de tarannà optimista. Està agraït de viure on viu, de la peculiar bellesa dels indrets de la seva comarca que no és altra que el Montsià. Està agraït pel fet que la mateixa terra a la qual estima és la que li dóna de menjar.Però avui està trist, mentre navega a la recerca del lloc idoni per pescar, el seu cervell l´ha traït i ha començat a treballar pel seu compte, i s´ha posat a recordar.

En Damià ha començat a pensar en els seus amics de la infantesa i de joventut, i s’ha donat compte que tots han marxat. En Pau, en Quimet, en Pep, en Julià…tots van sortir del petit poble on vivien.

Recorda per exemple quan en Quimet li va dir que marxava a Barcelona, que volia estudiar econòmiques, que al poble no hi havia futur.Com també recorda les històries de la universitat que explicava quan tornava al poble els caps de setmana o per vacances i que en Damià escoltava amb certa enveja sana.

Avui en Damià ha tornat a recordar a tots ells i s’ha tornat a preguntar com seria la seva vida a hores d´ara si ell també hagués marxat. Potser no tindira la cara plena d´arrugues, ni les mans amb durícies. Potser viuria a Tarragona o a Barcelona i tindria una feina d´oficina, d´aquelles en les quals s´ha de portar corbata i agulla. Potser estaria casat amb una noia tan maca com la Judith.

La Judith és una noia que vivia al Delta, al poble d’en Damià. Ell estava enamorat d´ella i ella d´ell, però la Judith va marxar, li va dir que l´estimava però que no volia envellir al poble i va marxar.

La Judith li escriu de tant en tant  i li explica com li van les coses. L´última notícia que té d´ella és que viu a Tarragona i que surt amb un noi que sembla bona persona.

Ahir en Damià va rebre una carta de la Judith, però no la va obrir, no volia llegir com l´amor de la seva vida és feliç amb un altre home. Porta la carta a la butxaca, potser la llegirà després.

Ha passat el matí i la pesca ha esta acceptable, en Damià ha recorregut cinc quilòmetres Ebre avall i li ha entrat gana. Sempre porta a la barca una bombona petita de butà i una paella, i avui ha agafat de casa pebrot, ceba , tomàquet, una mica de conill i de pollastre i espècies, i ha agafat un paquet d´arròs que té el mateix nom que la comarca que tant s´estima i s´ha preparat un arròs allà mateix, a la barca.

El riu està tranquil, el cel no té ni un núvol i en Damià s’està  preparant el dinar amb la delicadesa d´aquell qui sap que si no es cuida ell, no el cuidarà ningú.

El dinar ja està preparat , en Damià s’ha servit un plat i ha començat a menjar lentament. El sabor del que s´ha preparat juntament amb l´indret que l´envolta, on una suau brisa acarícia les espadanyes i mou suaument la barca, mentre les garses i els ànecs volen en solemne formació no gaire lluny d’ell, fan que la tristor d´en Damià vagi minvant per moments.

Llavors s´ha adonat que porta la carta de la Judith a sobre. Ha acabat de dinar, s´ha preparat un cafè, se l´ha pres, ha tret la carta i l´ha llegit.

En Damià ha començat a plorar, però no de tristor, sinó a l´inrevés. La Judith li diu en la carta que torna al poble, que no hi ha res millor al món que el Delta, entre d´altres coses perquè hi és ell.

En Damià, ha tornat a pensar en el seu amic Quimet, i s´ha dit a si mateix que deu ser molt avorrit treballar en una oficina. Llavors ha pensat que potser seria bo comprar una barca més gran, en la que hi càpiguen dos. Potser li posarà de nom Judith, o potser en senyal d´agraïment a tot  li posarà Montsià, qui sap , ja s´ho rumiarà amb calma.

Corre una mica de brisa, i en Damià ha desplegat la petita vela triangular de la barca i ha tancat els ulls. No és de nit, però no importa, sap que el guien els estels.