 |
| http://unamismarealidad.wordpress.com/ |
En els meus somnis més profunds puc contemplar la seva imatge. Els seus ulls blaus com la mar penetren dins els meus per a perdre’m en la immensitat del meu amor.
Dia rere dia tinc el mateix somni, però avui és diferent, se que ella mai podrà estar al meu costat. No em cal mirar cap a la finestra per a saber que avui plou, ja que, la melodia de la pluja acompanya la meva malenconia. Alguna cosa m’impulsa a anar cap a l’estació per a agafar un tren i defugir de la meva tristesa. Quan hi arribo, mica en mica conforme vaig avançant cap a l’estació, com una coincidència irònica del destí trobo a la meva estimada que, sense dir res, es llença contra els meus braços on el breu lapse de temps que va durar aquell instant va convertir-se en una eternitat, però de sobte, em desperto.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada